Sobrevivint amb la múscia

He d'admetre que sóc incapaç d'anar pel carrer sense música.
Els dies que em quedo sense bateria o em deixo l'ipod a casa, el trajecte se'm fa més pesat, llarg i els grups de gent que obstaculitzen el carrer em posen de mala llet, però la música ho canvia tot.
Un cop em poso els cascs i premo el "play" el món es veu diferent, la gent que m'envolta sembla que vagi menys atrafegada i els colors dels carrers semblen més vius, depèn del dia em poso música més tranquil·la o més marxosa per arribar abans al meu destí. 


Tot i així, portar cascs pel carrer té el seu perill, els cotxes semblen menys perillosos, els semàfors en roig semblen no tenir cap importància i els amics o la gent coneguda passen a ser gent desconeguda. Fins que acabes notant una mà a l'espatlla i et diuen: "Porto 100 metres saludant i em miraves i no em feies cas!".
I no és perquè sigui una "borde", sinó perquè vaig al meu rotllo.


A vegades, m'imagino un món sense música i penso que segurament hi hauria més gent amargada, la música ajuda a relaxar,  treure mals pensaments, treure la tensió que portem acumulada, ser més positius i rendir més.
Recordo que quan anava al gimnàs i em posava a la bicicleta elípitica, em posava Obrint Pas i feia 30 minuts sense parar, els dies que em deixava la música al vestuari, m'era impossible arribar als 25min.


En resum; un món sense música seria un caos 

Arriba l'estiu!!!

Després de quasi 3 mesos sense aparèixer pel món blocaire, us informo que torno a ser mortal. Durant aquests dies he estat molt ocupada amb la feina i l'estudi, però a partir d'ara prometo estar en actiu!

Vaig acabar l'últim examen el 28 de juny i sense pensar-m'ho gaire, en veure que no em tocava treballar fins el 8 de juliol, vaig fer les maletes amb una companya de feina i cap a l'Escala vam anar. Necessitava una bona dosis d'Empordà.

Així doncs, el 2 de juliol pujava amb la Sarfa cap a l'Escala i han estat 3 dies curts però intensos. Anàvem a la platja, menjàvem i sortíem de festa.

Confesso que sóc una enamorada de l'Empordà, hi estiuejo des que sóc un nap-buf i no podria passar un estiu sense respirar aires gironins. I no és només pels paisatges que ofereix l'Empordà, sinó per la calidesa de la gent, la tranquil·litat, l'olor característica de cada poble, son tantes coses les que m'han atrapat que ara no puc passar un estiu sense pujar-hi.

Si pogués, deixaria tot el que em lliga a Barcelona i m’agafaria un piset a l’Empordà. Però de moment em conformo amb petites dosis a l’estiu.

3r cop en 3 mesos que "quasi" perdo el targeter

El que ha passat avui només em pot passar a mi!

Situem-nos: Avui migdia a les 15h em trobava a l'estació dels FGC de Sant Joan sentada en un banc esperant que arribés el pròxim ferrocarril, ja que l'últim s'havia escapat just davant meu i el molt desgra....i el conductor no m'ha volgut obrir la porta.
Total, m'he assegut el banc tota carregada amb la carpeta, la jaqueta, el mòbil, l'mp3 i el TARGETER i onze minuts més tard, ha arribat el ferrocarril.

M'aixeco, s'obren les portes i quan faig el gest d'anar a pujar...Veig com a càmera lenta el meu targetero (que feia 3 mesos me l'havien robat i 2 que se'm havia caigut al replà de la porta de casa)  comença a relliscar per la carepta, per les cames, pels turmells, entre el ferrocarril i la vorera fins que finalment... PLOF!!!

Ipon: Merda i merda! Doncs aquí em quedo fins que no ho recuperi!

Deixo que marxi el ferrocarril i miro on ha quedat, sense pensar-ho pujo les escales i truco l'intèrfon

Senyor: Si?
Ipon: Hola, truco de l'estació de Sant Joan. És que.. M'ha caigut a la via del tren la T-Jove de 2 zones i el DNI (remarcant el més valuós, no fos cas que em digui que vingui en un altre moment)
Senyor: D'acord. Primer de tot; no baixi a la via

Ipon: No no! evidentment  (Si tingués intenció de baixar a la via, no hagués trucat a aquest home per demanar-li permís. Hagués baixat directament)

Senyor: I ara li enviaré un revisor que vindrà de Bellaterra

Ipon: Aiii Moltisssimes gràcies! (M'ha faltat fer-li petons a l'intèrfon)

Baixa el revisor del ferrocarril i li faig senyals desesperats. El bon home, va a buscar una pinça extrallarga i Clac! Me l'ha donat.

No cal dir, que a aquest home també me l'hagués menjat a petons.

I si, sóc frik, he fotografiat l'escena del crim!

Parcs infantils

L'altre dia, mentre feia cerveses a la plaça Joanic amb una amiga, vam començar a parlar dels canvis, transformacions i modernitzacions que havien patit alguns parcs infantils des d'aleshores. Vam arribar a la conclusió que un nen d'avui dia no s'ho passa tant bé com nosaltres en aquella època...

Fa poc, caminava per Platja d'Aro i vaig veure uns "aparells", si és que se'n pot dir així, molt estranys!.

Els gronxadors amb el seient rectangular de tota la vida s'han substituït per una peça rodona amb cordes que la travessen perquè la pobra criatura no caigui pel forat.

També s'han inventat una mena de closca d'ou partit per la meitat, on s'hi posa el cul i es comença a donar voltes.

També he de dir que els tobogants d'avui dia, com a màxim fan un metre d'alçada.

I canvien la sorra per neumàtics perquè els nens no es facin mal.

Què se'n ha fet d'aquells tobogants de ferro de 3m d'alçada que només sentar-te ja notaves com la calor del metall traspassava la teva epidermis i dermis? i dels gronxadors normals que només portaven una base rectangular i de la balança (també de metall) que amb el temps perdia la pintura i es veia més el color de metall que la pintura.
I sobretot la sorra! qui no feia sorra fina, o boles de sorra o fins i tot bonys de sorra???.

Serà que els nens del segle XXI no estan preparats per fer-se ferides de guerra?

Nose vosaltres, però un parc sense aquestes coses no és un parc!

Recordo estius d'infantesa en els gronxadors Torras

bevedors anònims de cafè

En mal dia vaig descobir el món del cafè! recordo que el vaig començar a prendre quan estava fent el cicle de dietètica, que m'ajudava a estudiar i activar-me per les nits i ara ja han passat uns 6 anys i segueixo a la mateixa linia, 6 tasses per dia!. Ara sóc jove però això passa factura i quan en tingui 50 o potser menys explotaré els tensiòmetres.

L'altre dia ho pensava i realment d'aqui uns anys em veig en un grup anònim de bebedors empedernits de cafè:

- Hola, em dic Ipon i... i... i... sss... sss... soo... sócc... sóc addicte al cafè...

(aplaudiments)

-Molt bé Ipon! ja ho has aconseguit!. Aquest és el primer pas per entrar al nostre club!.

- Gràcies...però no se si podré suportar deixar aquesta addicció, és massa forta. I sembla incongruent però si bec cafè em relaxo i si no en bec em poso nerviosa... 

- Per això estem Ipon, per ajudar-te, tots nosaltres ho estem aconseguint!

- Ja portem mitja hora de xerrada, fem un descans mentre fem un cafè a la màquina?

- Ipon aquí no hi ha màquines de cafè, vols una til·la? un porret de maria? un xute de morfina?

- Bé, però no puc reduir en sec la meva addicció! hauria d'anar reduint poc a poc, almenys 4 tasses el dia, crec que és un bon número.

Els lavabos dels pisos d'estudiants

De vegades en els pisos d'estudiants cal fer petits recordatoris per deixar clares algunes peites normes de bona convivència, tot i que de vegades alguns missatges no serveixin per a res.

Com veieu aquí a la foto, fa referència (parlant clar) als trossos de merda que queden enganxats al lavabo i no es treuen. Després de penjar-lo ja no s'han tornat a veure més restes digestives!

Només he passat per un pis d'estudiants i la roda de neteja es segueix molt poc. Un els inquilins dubto que sàpiga que tenim penjada a la nevera la roda de neteja.

Regla número u per sobreviure en un pis d'estudiants:
No ser escrupulós. La dutxa s'embussarà de pels llargs, la pica s'omplirà de pels de barba, el vàter tindrà certs cossos estranys enganxats. I si el terra és de color clar, es veurà clarament la ronya que s'arriba a acumular!

Regla número dos:
No ser al·lèrgic als àcars

De moment segueixo al planeta dels vius!

Sant Medir

El dia 3 de març va ser Sant Medir, una festa molt dolça que se celebra cada any des de l'any 1953 en diferents barris de Barcelona, d'entre ells hi ha Gràcia.

Des de ben petita he recorregut els carrers de Gràcia per anar a buscar caramels, piruletes, xumets i guaitar totes les carrosses i cavalls que desfilaven pels carrerons. I quan arribava a casa, els classificava per colors i després contava quants en tenia de cada gust. Finalment arribava als 500 caramels que evidentment acabaven guardats en algun racó de la cuina sense tastar-los.

A part d'esquivar els caramels que tiraven els de les carrosses, havia d'estar atenta als avis (espècie perillosissima per als nens). Si si, aquestes persones que fins i tot amb un bastó son més àgils que un nen. Realment pensant-hi ara, encara nosé com mai sel's hi ha trencat el fèmur de tant ajupir-se.

Així doncs, dissabte 3 de març, després d'haver treballat 14 hores i d'haver perdut l'autobús, vaig decidir anar caminant a casa i la sorpresa va ser trobar-me amb la festa. No recordava que a les 21:30 encara els quedessin forces i caramels per seguir desfilant.
I dit i fet, La Ipon va obrir butxaques de la jaqueta i motxilla i va converir-se en nena durant una hora.

El resultat: 145 caramels i 4 piruletes

I com diuen els Pets: Massa jove per fer-se gran!

Relats conjunts: Composition X

-         Antonieta! Vine, mira que he recollit pel carrer!

-         Segur que ja has tornat a arreplegar qualsevol moble vell, mira que t’he dit vegades que no em portis andròmines, que al final haurem de llogar un magatzem per posar-les totes!

-         Vols venir i deixar de queixar-te, sempre igual i al final acabes fent servei de les coses que et porto. Sinó què me’n dius del mirall aquell que tenim al rebedor i que gràcies a ell sempre arribem tard als llocs de tant que et mires?

-         Ves, el mirall si...

-         I les revistes que tenies amuntegades i desordenades, ara a on reposen?

-         Bé, el revister també va anar bé...

-         I la cadireta pel nét?

-         Caram que tossut Ramón!. No deixaràs que m’acabi d’arreglar per aquesta nit!.

(Antonieta entra al menjador)

-         Mira Antonieta, això és el que he recollit.

-         Un quadre? Perquè carai volem un quadre?

-         És modern! I aquesta casa li falta un toc de modernitat i crec que al menjador hi quedaria de perles un quadre de caire gastronòmic.

-         Gastronòmic? I ara! què dius? On veus tu el caire gastronòmic?

-         Si! Antonieta! No veus el saler aquí a la dreta, té un tap vermell i el tub verd.

-         Doncs sento dir-t’ho però no el veig pas.

-         I la galeta no la veus? Està aquí a dalt de tot a l’esquerra. Si fins i tot l’artista no es va oblidar de posar-hi els pinzells per pintar d’ou les galetes. No veus aquí al mig del quadre, al costat d’un llibre de receptes, un pinzell per pintar les galetes?

-         Ramón, crec que l’edat t’està traient l’art abstracte que portes dins! Aquest quadre clarament és d’algú que l’ha fet en aquestes dates de carnaval.

-         Què vols dir Antonieta?

-         Si, mira. Aquí a la dreta a dalt de tot, es pot veure clarament un barret amb ulls i bufanda que és el Carnestoltes, també s’hi pot veure tot de serpentines i també hi veig persones a sota del carnestoltes, que estan esperant a que passi la rua.

-         Ben mirat... potser si que tens una mica de raó. El pengem?

(El dia següent arriba el nét a casa els avis)

-   Avi Ramon, perquè heu penjat un quadre de l’espai?. L’altre dia a classe vaig dibuixar una nau espacial envoltada de planetes, però no sabia que l’espai tingués animals de tants colorins!

Relats Conjunts

Els pisos d'estudiants

Des de fa aproximadament 1 any i 4 mesos vaig decidir sortir del niu dels meus estimats pares i obrir les ales per iniciar un nou vol destí a un nou pis.
Tenia ganes de viure aquesta experiència i després d'estar mesos i mesos buscant pisos compartits ASSEQUIBLES vaig tobar-ne un a la vil·la que desitjava. He nascut a la mateixa vil·la i prentc viure-hi molts anys més (A no ser que em toqui la loteria i me'n vagi a viure en una caseta lluny de la ciutat dels fums).

Bé, quan va arribar el moment de dir Me'n vaig, ja em van estar preparant psicològicament els amics (compte Ipon que viuràs envoltada de ronya i que hi haurà gent que no netejarà i que tractaràs amb descoenguts i a saber què poden fer). Per altra banda tenia a mons pares dient-me (NO tuppers, No roba per rentar No roba per planxar). Després d'aquestes advertencies, tenia encara més ganes d'emprendre el vol.

Dit i fet, l'Ikea va ser la font de la meva inspiració per decorar la meva microhabitació de 2,75 x 2,22m2 que va quedar espectacularment bé.

Hi esteu tots convidats a prendre un cafè, això si, prohibit el pas a TOT AL·LÈRGIC ALS ÀCARS! No tinc antídots contra un atac al·lèrgic i prefereixo estalviar-me una trucada al 112. (En aquest pis, a part de viure-hi quatre joves hi habiten també les boles de pols del desert)

Després d'aquesta breu introducció, obriré la categoria pisos d'estudiants per explicar les bogeries, incoherències i altres coses divertides que passen en aquest pis.

A un pas de les "vacances"

Avui a les 10:45 em declararé PERFI de Vacanceeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeees! [1]

Però abans de tot i per no desestabilitzar les estadístiques, estic acabant el treball que he d'entregar d'aquí unes hores!. Vaig cagar-la molt i molt deixant-me la punyetera bibliografia amb normes de Vancouver pel final!!!
A les 7 del mati qui és persona?
Crec que a tots els estudiants ens agrada haver de córrer a última hora, debem desprendre quelcom que no veiem, potser hormones, qui sap? que fa que sempre ho repetim vegada rera vegada.

Aquesta nit he anat a dormir a les 4 i m'he aixecat a les 7. El curiós es que vaig estar tota la tarda rascant-me la figa pensant que em quedava poca cosa per retocar...!. "Quins sants collons Ipon!"

Bé, i encara no he imprès el treball, espereu perquè el senyor Murphy i jo som molt amics, bé jo no, però ell si que m'hi considera, i clar, potser farà que la impressora s'encalli o se li acabi el magenta... vaja, com els dos últims dos cops que estava en la mateixa situació d'ara.

[1] Vacances = L'endemà seguiré tenint exàmens i seguiré anant a treballar però oficialment hauré acabat el període d'exàmens
Romi I. Amb ganes d'acabar. 23ªed. Barcelona: Gràcia; 2012. p.20.

PD: No pot ser bo que citi en un blog...