He d'admetre que sóc incapaç d'anar pel carrer sense música.
Els dies que em quedo sense bateria o em deixo l'ipod a casa, el trajecte se'm fa més pesat, llarg i els grups de gent que obstaculitzen el carrer em posen de mala llet, però la música ho canvia tot.
Un cop em poso els cascs i premo el "play" el món es veu diferent, la gent que m'envolta sembla que vagi menys atrafegada i els colors dels carrers semblen més vius, depèn del dia em poso música més tranquil·la o més marxosa per arribar abans al meu destí.
Tot i així, portar cascs pel carrer té el seu perill, els cotxes semblen menys perillosos, els semàfors en roig semblen no tenir cap importància i els amics o la gent coneguda passen a ser gent desconeguda. Fins que acabes notant una mà a l'espatlla i et diuen: "Porto 100 metres saludant i em miraves i no em feies cas!".
I no és perquè sigui una "borde", sinó perquè vaig al meu rotllo.
A vegades, m'imagino un món sense música i penso que segurament hi hauria més gent amargada, la música ajuda a relaxar, treure mals pensaments, treure la tensió que portem acumulada, ser més positius i rendir més.
Recordo que quan anava al gimnàs i em posava a la bicicleta elípitica, em posava Obrint Pas i feia 30 minuts sense parar, els dies que em deixava la música al vestuari, m'era impossible arribar als 25min.
En resum; un món sense música seria un caos
Qualsevol nit pot sortir el sol
17/7/12
6/7/12
Arriba l'estiu!!!
Després de quasi 3 mesos sense aparèixer pel món blocaire, us
informo que torno a ser mortal. Durant
aquests dies he estat molt ocupada amb la feina i l'estudi, però a partir d'ara
prometo estar en actiu!
Vaig
acabar l'últim examen el 28 de juny i sense pensar-m'ho gaire, en veure que no
em tocava treballar fins el 8 de juliol, vaig fer les maletes amb una companya
de feina i cap a l'Escala vam anar. Necessitava una bona dosis d'Empordà.
Així doncs, el 2 de juliol pujava amb la Sarfa
cap a l'Escala i han estat 3 dies curts però intensos. Anàvem a la platja, menjàvem
i sortíem de festa.
Confesso que sóc
una enamorada de l'Empordà, hi estiuejo des que sóc un nap-buf i no podria
passar un estiu sense respirar aires gironins. I no és només pels paisatges que
ofereix l'Empordà, sinó per la calidesa de la gent, la tranquil·litat, l'olor
característica de cada poble, son tantes coses les que m'han atrapat que ara no puc passar un estiu sense pujar-hi.
Si pogués, deixaria tot el que em lliga a Barcelona i m’agafaria un
piset a l’Empordà. Però de moment em conformo amb petites dosis a l’estiu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)