Sobrevivint amb la múscia

He d'admetre que sóc incapaç d'anar pel carrer sense música.
Els dies que em quedo sense bateria o em deixo l'ipod a casa, el trajecte se'm fa més pesat, llarg i els grups de gent que obstaculitzen el carrer em posen de mala llet, però la música ho canvia tot.
Un cop em poso els cascs i premo el "play" el món es veu diferent, la gent que m'envolta sembla que vagi menys atrafegada i els colors dels carrers semblen més vius, depèn del dia em poso música més tranquil·la o més marxosa per arribar abans al meu destí. 


Tot i així, portar cascs pel carrer té el seu perill, els cotxes semblen menys perillosos, els semàfors en roig semblen no tenir cap importància i els amics o la gent coneguda passen a ser gent desconeguda. Fins que acabes notant una mà a l'espatlla i et diuen: "Porto 100 metres saludant i em miraves i no em feies cas!".
I no és perquè sigui una "borde", sinó perquè vaig al meu rotllo.


A vegades, m'imagino un món sense música i penso que segurament hi hauria més gent amargada, la música ajuda a relaxar,  treure mals pensaments, treure la tensió que portem acumulada, ser més positius i rendir més.
Recordo que quan anava al gimnàs i em posava a la bicicleta elípitica, em posava Obrint Pas i feia 30 minuts sense parar, els dies que em deixava la música al vestuari, m'era impossible arribar als 25min.


En resum; un món sense música seria un caos 

Arriba l'estiu!!!

Després de quasi 3 mesos sense aparèixer pel món blocaire, us informo que torno a ser mortal. Durant aquests dies he estat molt ocupada amb la feina i l'estudi, però a partir d'ara prometo estar en actiu!

Vaig acabar l'últim examen el 28 de juny i sense pensar-m'ho gaire, en veure que no em tocava treballar fins el 8 de juliol, vaig fer les maletes amb una companya de feina i cap a l'Escala vam anar. Necessitava una bona dosis d'Empordà.

Així doncs, el 2 de juliol pujava amb la Sarfa cap a l'Escala i han estat 3 dies curts però intensos. Anàvem a la platja, menjàvem i sortíem de festa.

Confesso que sóc una enamorada de l'Empordà, hi estiuejo des que sóc un nap-buf i no podria passar un estiu sense respirar aires gironins. I no és només pels paisatges que ofereix l'Empordà, sinó per la calidesa de la gent, la tranquil·litat, l'olor característica de cada poble, son tantes coses les que m'han atrapat que ara no puc passar un estiu sense pujar-hi.

Si pogués, deixaria tot el que em lliga a Barcelona i m’agafaria un piset a l’Empordà. Però de moment em conformo amb petites dosis a l’estiu.

3r cop en 3 mesos que "quasi" perdo el targeter

El que ha passat avui només em pot passar a mi!

Situem-nos: Avui migdia a les 15h em trobava a l'estació dels FGC de Sant Joan sentada en un banc esperant que arribés el pròxim ferrocarril, ja que l'últim s'havia escapat just davant meu i el molt desgra....i el conductor no m'ha volgut obrir la porta.
Total, m'he assegut el banc tota carregada amb la carpeta, la jaqueta, el mòbil, l'mp3 i el TARGETER i onze minuts més tard, ha arribat el ferrocarril.

M'aixeco, s'obren les portes i quan faig el gest d'anar a pujar...Veig com a càmera lenta el meu targetero (que feia 3 mesos me l'havien robat i 2 que se'm havia caigut al replà de la porta de casa)  comença a relliscar per la carepta, per les cames, pels turmells, entre el ferrocarril i la vorera fins que finalment... PLOF!!!

Ipon: Merda i merda! Doncs aquí em quedo fins que no ho recuperi!

Deixo que marxi el ferrocarril i miro on ha quedat, sense pensar-ho pujo les escales i truco l'intèrfon

Senyor: Si?
Ipon: Hola, truco de l'estació de Sant Joan. És que.. M'ha caigut a la via del tren la T-Jove de 2 zones i el DNI (remarcant el més valuós, no fos cas que em digui que vingui en un altre moment)
Senyor: D'acord. Primer de tot; no baixi a la via

Ipon: No no! evidentment  (Si tingués intenció de baixar a la via, no hagués trucat a aquest home per demanar-li permís. Hagués baixat directament)

Senyor: I ara li enviaré un revisor que vindrà de Bellaterra

Ipon: Aiii Moltisssimes gràcies! (M'ha faltat fer-li petons a l'intèrfon)

Baixa el revisor del ferrocarril i li faig senyals desesperats. El bon home, va a buscar una pinça extrallarga i Clac! Me l'ha donat.

No cal dir, que a aquest home també me l'hagués menjat a petons.

I si, sóc frik, he fotografiat l'escena del crim!

Parcs infantils

L'altre dia, mentre feia cerveses a la plaça Joanic amb una amiga, vam començar a parlar dels canvis, transformacions i modernitzacions que havien patit alguns parcs infantils des d'aleshores. Vam arribar a la conclusió que un nen d'avui dia no s'ho passa tant bé com nosaltres en aquella època...

Fa poc, caminava per Platja d'Aro i vaig veure uns "aparells", si és que se'n pot dir així, molt estranys!.

Els gronxadors amb el seient rectangular de tota la vida s'han substituït per una peça rodona amb cordes que la travessen perquè la pobra criatura no caigui pel forat.

També s'han inventat una mena de closca d'ou partit per la meitat, on s'hi posa el cul i es comença a donar voltes.

També he de dir que els tobogants d'avui dia, com a màxim fan un metre d'alçada.

I canvien la sorra per neumàtics perquè els nens no es facin mal.

Què se'n ha fet d'aquells tobogants de ferro de 3m d'alçada que només sentar-te ja notaves com la calor del metall traspassava la teva epidermis i dermis? i dels gronxadors normals que només portaven una base rectangular i de la balança (també de metall) que amb el temps perdia la pintura i es veia més el color de metall que la pintura.
I sobretot la sorra! qui no feia sorra fina, o boles de sorra o fins i tot bonys de sorra???.

Serà que els nens del segle XXI no estan preparats per fer-se ferides de guerra?

Nose vosaltres, però un parc sense aquestes coses no és un parc!

Recordo estius d'infantesa en els gronxadors Torras

bevedors anònims de cafè

En mal dia vaig descobir el món del cafè! recordo que el vaig començar a prendre quan estava fent el cicle de dietètica, que m'ajudava a estudiar i activar-me per les nits i ara ja han passat uns 6 anys i segueixo a la mateixa linia, 6 tasses per dia!. Ara sóc jove però això passa factura i quan en tingui 50 o potser menys explotaré els tensiòmetres.

L'altre dia ho pensava i realment d'aqui uns anys em veig en un grup anònim de bebedors empedernits de cafè:

- Hola, em dic Ipon i... i... i... sss... sss... soo... sócc... sóc addicte al cafè...

(aplaudiments)

-Molt bé Ipon! ja ho has aconseguit!. Aquest és el primer pas per entrar al nostre club!.

- Gràcies...però no se si podré suportar deixar aquesta addicció, és massa forta. I sembla incongruent però si bec cafè em relaxo i si no en bec em poso nerviosa... 

- Per això estem Ipon, per ajudar-te, tots nosaltres ho estem aconseguint!

- Ja portem mitja hora de xerrada, fem un descans mentre fem un cafè a la màquina?

- Ipon aquí no hi ha màquines de cafè, vols una til·la? un porret de maria? un xute de morfina?

- Bé, però no puc reduir en sec la meva addicció! hauria d'anar reduint poc a poc, almenys 4 tasses el dia, crec que és un bon número.

Sant Medir

El dia 3 de març va ser Sant Medir, una festa molt dolça que se celebra cada any des de l'any 1953 en diferents barris de Barcelona, d'entre ells hi ha Gràcia.

Des de ben petita he recorregut els carrers de Gràcia per anar a buscar caramels, piruletes, xumets i guaitar totes les carrosses i cavalls que desfilaven pels carrerons. I quan arribava a casa, els classificava per colors i després contava quants en tenia de cada gust. Finalment arribava als 500 caramels que evidentment acabaven guardats en algun racó de la cuina sense tastar-los.

A part d'esquivar els caramels que tiraven els de les carrosses, havia d'estar atenta als avis (espècie perillosissima per als nens). Si si, aquestes persones que fins i tot amb un bastó son més àgils que un nen. Realment pensant-hi ara, encara nosé com mai sel's hi ha trencat el fèmur de tant ajupir-se.

Així doncs, dissabte 3 de març, després d'haver treballat 14 hores i d'haver perdut l'autobús, vaig decidir anar caminant a casa i la sorpresa va ser trobar-me amb la festa. No recordava que a les 21:30 encara els quedessin forces i caramels per seguir desfilant.
I dit i fet, La Ipon va obrir butxaques de la jaqueta i motxilla i va converir-se en nena durant una hora.

El resultat: 145 caramels i 4 piruletes

I com diuen els Pets: Massa jove per fer-se gran!

El meu primer dia a Blogspot!

Inicio aquesta primera entrada a Blogspot, després d'un llarg període sense escriure a l'anterior blog de bloc.cat i que he decidit avui mateix abandonar aquell espai ple de pols, aranyes i àcars que de ben segur haguessin matat a un al·lèrgic i passar-me a blogspot.
L'última entrada de l'anterior blog va ser el 26 de gener del 2007, és a dir, fa 5 anys i 17 dies. Què en fa de temps!
Durant aquests cinc anys, han passat un munt de coses que espero poder anar compartint de mica en mica per aquí.  També m'agradaria poder explicar les coses que em passen dia a dia, pensaments, dubtes, i tota mena de paranoies que sorgeixin.

Així doncs, queda iniciat el blog de Paranoies de la Ipon

Fins la pròxima!